Sant Jordi al 1997

Fa dos anys vaig fer una vinyeta amb unes nocions de dibuix consolidades quan tenia 16 anys (si, molt millorable). La vaig fer per presentar-la en un congrés a Salamanca on vaig parlar sobre l’autoetnografia.

I quan arriba Sant Jordi sempre m’entra el no-sé-què per compartir-la. Allà va.

És una petita finestra a com va ser el meu Sant Jordi de 1997. Una petita mirada a una activitat escolar inofensiva i “integradora” que va tornar-se en un episodi vital molt important. La vinyeta la vaig crear a partir del treball fi de màster, on feia una revisió de la meva pròpia escolarització i d’algunes pràctiques educatives viscudes. Del paper que ha tingut l’escola en el meu procés d’aprenentatge i creixement. I de l’episodi narrat a la vinyeta, escrivia:

Durante los años siguientes fui rescatando recurrentemente las rimas, revisándolas todas para restar importancia a ese origen chino de mi frase y tratando de valorar el esfuerzo de la maestra en simpatizar conmigo. Ya entrando en la adolescencia comprendí que esa fue una de las primeras vivencias en las que “los míos” me veían como si fuera de “los otros”. A partir de esa reflexión, y en multitud de situaciones posteriores, esa evidencia de la sociedad de yo como “otra” se fue exaltando y manifestándose en distintos tonos y lenguajes. Ante éstas, mis actitudes y reacciones eran varias, dependiendo del momento que ocurría y a quienes me dirigía: desde la risa o la indiferencia hasta el silencio, el llanto o la rabia.

Als meus 24 anys, per fi vaig deixar de justificar-ho (i de justificar-me a mi mateixa) amb bones voluntats.

Per fi ho vaig començar a entendre, des d’una mirada social i sistèmica. De com m’he anat construint en una societat que m’ha anat definint, etiquetant, qüestionant. De com aquest procés per nosaltres, persones racialitzades, ha sigut i és un eix recursiu que es va revivint molt i molt quotidianament: en un insult, en una mirada, en una broma, en una expressió lingüística. En una llei, una norma o una restricció social; obertament declarada o intencionadament encoberta i suavitzada. En diferents tonalitats, intensitats i intensions. En diferents manifestacions d’una mirada que es porta construint des de temps colonials i que avui en dia es deixa entreveure expressada en formes contemporànies i “modernes”.

I des del meu àmbit d’actuació, vaig veure la importància en repensar les pràctiques educatives des d’aquest angle, d’analitzar la forma i el contingut; la narració, la mirada, el tracte. Les paraules, l’afecte i les intensions. Perquè no és suficient amb promoure espais de trobada i intercanvi cultural, de promoure la diversitat en positiu. Cal transformar els espais en termes de continguts i praxi; de deixar entrar a l’escola catalana no només llengües de moda (com ho és ara el xinès), sinó d’atendre a la dimensió polièdrica de la cultura englobant el ser, el viure, l’entendre i l’aprendre. Rectifico: no és deixar entrar, sinó deixar espai per a què s’expressi, per a què estigui en un diàleg en condició d’equitat real. És, doncs, equilibrar l’espai de poder dins les aules i els centres: a les assignatures i projectes, a les normatives de centre, en les formes de participació d’estudiants i families, en les maneres d’ensenyar i aprendre… d’entendre que l’escola no és només catalana. Que, tot i que durant la darrera dècada se’n fa més ressò, ja fa més de 30 anys que ho va deixar de ser.

Crec que cal fer un exercici de veritable humilitat, d’autocrítica i de revisió per a què l’escola intercultural venidora no sigui la mateixa escola intercultural on vaig aprendre jo, ni com l’escola intercultural on estan aprenent les meves cosines i moltes altres racialitzades; una escola en la què es continua perpetuant una interculturalitat que manté l’status quo d’una societat hegemònica dominant.

Deixa un comentari